Hi havia una vegada, dos germanes, l’Alba i la Gemma.
L’Alba era rossa i tenia els ulls blaus, i a la l’Alba li agradava molt la fruita, i la Gemma era tot el contrari: Morena, ulls marrons i no li agradava gens la fruita. Un dia l’Alba, va trobar un forat i es va apropar a mirar:
- Mira Gemma, quin forat!!
- Quin forat??
- Guuaauuuuuuuuu!!!
L’Alba es va apropar un pel massa i va caure dins, la Gemma la va agafar pels peus, i també va caure dintre:
- Aaaaaaaaaa!!!!!
- Que ha passat??
- On es la llum??
- Per que t’has tirat??
- Oh, això tu, que no m’has agafat??
- Dons així perquè soc aquí baix??
- Silenci, que em sembla que ve algú!!
(S’obre la llum) Hi havien un munt de caramels: de maduixa, taronja, Xocolata..., i pastissos al terra, i van veure un munt de botons, un hi havia dibuixat una trona, un pastis, unes escales, una muntanya, caramels i una porta. La Gemma va dir que feren clic a les escales per poder marxar, i l’Alba deia que seleccionaren la porta. Al final, van fer clic a la porta, i una porta amagada darrere dels caramels es va obrir:
- nyeeccc, (S’obre la porta)
I les dos entren totes estranyades a l’altra sala. Era colorada, eixerida i radiant. Estava ple d’ossets i serps de llaminadura. I tornaven a haver botons, l’Alba va fer clic a un botó de llaminadura, i les llaminadures van prendre vida, no les deixaven fer clic al botó de la porta lila. Al final ho van aconseguir menjant-se les llaminadures fent-se un passadís. I van fer clic a la porta lila: Era un mon fantàstic (Per l’Alba), ni caramels, ni llaminadures amb vida, era de fruita, i la Gemma va dir:
-Ecssssss, quin fàstic!!, Fruita!!
-Però si es molt bonic, provem una!!
-No , no m’agraden!!
I l’Alba li va posar una maduixa a la boca:
-Però si es bona!!
- Veus com si, que es bona!!!
I la Gemma a partir d’aquell dia li va agradar la fruita. Se la va menjar tota, amb l’ajuda de l’Alba. I al terra, hi havia mes botons, un botó vermell un verd i un taronja. Van seleccionar el vermell, el hi va sortir una porta del terra, i la van travesser, era una porta vermella. Era un mon roig, el terra roig, les parets roges, i la teulada roja. L’Alba va dir:
- Aiiiiiii, perquè em pegues!!
- Si jo no t’he pegat??, aaiiiii!!!, ara m’has pagat tu!!
- No es veritat, tu m’estaves veient les mans.
- Es veritat, dons qui a sigut??
- Espera, que veig alguna cosa que es mou!!
- Roig, roig, roig, som nosaltres els follets rojos.
- Perquè ens pegueu??
- Es una benvinguda!!
- Sabeu on hi ha uns botons??
- Si son els nostres nassos!!
- N’hi ha algun de Taronja??
- Si, jo, el Matutano, n’hi ha de tots colors.
- Doncs et clico.
Va sortir una porta taronja, i la van travessar, era un mon, solitari, no hi havia res, només hi havia dos botons, un de verd i un de blau, i fan clic al blau, surt una gran onada, i el mon taronja solidari, es converteix en una platja d’arena taronja, i una mar molt calmada:
-Mira, allí hi ha alguna cosa de color verd.
Era una petita barca, i hi van anar amb dos taules de surf que es van trobar, la barca era tota verda, i complicat per trobar el botó. La Gemma, s’hi va fixar bé i va veure el botó dalt de la vela,van fer clic i va sortir un pal molt llarg per escalar. Amb prou feines, quan van arribar a dalt estaven una altra vegada al mon real, davant de l’arbre que tenia el forat, i al costat n’hi havia un altre que era per on havien caigut. Van anar a explicar-li tot a la seva mare, però no les va creure, la Gemma i l’Alba, la van portar fins a l’arbre, però el forat, havia desaparegut, i l’Alba va dir:
- Igual la naturalesa, no vol que ho sàpiga ningú, només nosaltres.
FI
Alba i Gemma
26/10/2010
